Sobre mi

Enric Godes
Nascut i criat a Barcelona
Soci de Vasava
Enginyer informàtic i MBA
Creador obsessiu de llistes
me@travelkillsme.com

El projecte

Travel Kills Me va començar com un blog de viatges: un lloc on explicar els indrets que havia visitat, amb informació que pogués ser útil a altres viatgers.

Cada foto portava una història al darrere, així que vaig començar a escriure-les: què és el lloc, per què importa i què val la pena saber abans d’anar-hi. La broma que havia començat a Nova York el 2007 va donar format al blog, i els llocs li van donar una raó de ser.

Després la llista va prendre el control. Cada lloc nou feia més evidents els buits del mapa, i el que havia estat una manera de recordar viatges es va convertir en una obsessió. Avui són 300 llocs a 40 països, i encara no puc mirar un monument famós sense calcular on m’estiraré.

El que veus és real

He estat físicament a cada lloc que apareix aquí, estirat en aquell terra. El retoc fotogràfic es limita a l’estètica. La intel·ligència artificial només s’utilitza per redactar els textos, sempre a partir de contingut que aporto jo.

Enric Godes estirat a terra a Central Park amb un full de paper a la mà, la primera foto del projecte — CENTRAL PARK · NOVA YORK, ESTATS UNITS · NOVEMBRE 2007

Making of

Un fotògraf retrata l’Enric Godes estirat al mig de l’avinguda, entre les Torres Venecianes de Barcelona — MAKING OF · PLAÇA D’ESPANYA, BARCELONA · 2022 · FOTOGRAMA DE VÍDEO: CARLOS DE DIEGO

Anatomia d’una mort

L’encreuament de Shibuya, vist des de dalt per dues càmeres. Quatre escenes, i els rellotges de les càmeres mostren quant es triga a morir a Tòquio.

ENCREUAMENT DE SHIBUYA · TÒQUIO, JAPÓ · DESEMBRE 2009 · FOTOS: WILLY NUEZ I ALBERTO NUEZ

Els meus amics Willy Nuez i Alberto Nuez fan les fotos. Pugen a un hotel amb vistes a l’encreuament, cadascun amb una càmera. Jo em quedo a baix, sol, esperant que canviïn els semàfors.
Entro amb la multitud i busco un forat. M’ajupo i faig veure que em lligo els cordons perquè ningú sospiti. A partir d’aquí, només cal estirar-me.
La gent s’atura a preguntar-me si estic bé. M’aixeco, continuo creuant com si res i torno dos minuts i mig després, mort de riure.
Dues càmeres, 42 fotogrames i un que va arribar al blog.